Vull tenir nens petits i que tinguin tot el que jo vaig poder tenir. Animals, bosc i vida. Que juguin al riu i tornin molt enfangats, que arribin a casa fent olor de gos de carrer amb la cara bruta i els ulls molt somrients, cansats, suats, molls, bruns com la sorra de platja, amb els genolls ben pelats i la roba esparracada. Que sortim a berenar pa amb xocolata a la muntanya i juguem a buscar serps sota les pedres. Que no s’espantin si se’ls acosta massa una vaca i que tinguin molta por si se’ls acosta massa un toro. Que facin unes bones arrels i s’arrapin fort a la terra, i volin ben lluny i ben enlaire i per moltíssim temps, però que no se’n deslliguin mai més.
Que parlin català.
Que parlin aragonès.
Que no charren más cosa i que no parlin res més.
Però que cantin com un pit-roig.
I sobretot que no els faci mandra mirar el cel. Que mirin sempre el cel, sempre, sempre que puguin. Que quan tinguin un moment, per petit que sigui, busquin el cel. Sempre el cel, els ulls sempre al cel. Que mirin el cel, que el mirin molt.
I, sobretot, sobretot, sobretot...
que hi trobin àguiles,
que hi trobin voltors,
que hi trobin caues,
que hi trobin falciots,
que hi trobin arpelles,
que hi trobin astors,
i que hi trobin orenetes,
que hi trobin orenetes,
que hi trobin orenetes,
que hi trobin...
...mai, mai, mai núvols roses
abans
del capvespre.
